diumenge, 22 de novembre de 2009

Mari Jungstedt, novel.la negra sueca

Ningú no ho ha vist i Ningú no ho ha sentit són les dues novel.les de Mari Jungstedt que em vaig polir en pocs dies la setmana passada. El Jordi va anar de llibreries i va comparèixer a casa amb una bossa de novel.les negres per llegir al tren i al metro, que estem liquidant a velocitat supersònica.

He de dir que les dues novel.les, que s'assemblen en l'estil, evidentment, perquè són escrites per la mateixa persona, tenen totes dues la qualitat de respondre a una trama interessant narrada amb eficàcia.

Hi he trobat l'escrupolositat que m'admirava de les novel.les d'en Henning Mankell. Aquell mirar i tornar a mirar els detalls, aquell retornar sobre una escena, sobre una pista que no semblava que ho era, aquell gust per la precisió en lloc de fer avançar el relat per la costa de l'acció trepidant...

Passen a l'illa de Gotland, prop de la costa sueca. Cosa que me'ls situa en l'espai per a mi exòtic del nord, però d'altra banda en un horitzó en què tothom es coneix i en què el crim, la venjança, la maldat, són cuinats a foc lent...

A part del relat estrictament criminal, perfectament traçat (encara que no s'escapa de petites lacres comunes en moltes novel.les negres, com són els abusos de les casualitats, o fer sortir un sospitós molt sospitós a les primeres pàgines, que ja endevines que no serà l'assassí per una qüestió òbvia de construcció de la trama), m'ha agradat l'eclosió de la història de dos personatges secundaris, un periodista d'una cadena de televisió sueca (que potser no és tan secundari, perquè acabarà essent cabdal per a la resolució dels casos) i una mestra. Periodista que serveix també per plantejar al llarg del relat l'ètica de la professió.

I també m'ha agradat veure com d'una novel.la a l'altra l'autora arrossega també el conflicte de parella de secundaris (conflicte de triangle, hauria de dir), no resolt ni tancat encara que el cas criminal quedi resolt...

La vida a Gotland llisca més enllà dels episodis de la investigació policial (tot i que els policies també passen d'un llibre a l'altre) i planteja, també més enllà dels temes propis del gènere negre, qüestions com les relacions humanes, el pes de la família, l'amor, la passió, la por... en històries paral.leles, amb el neguit de saber què passarà a la fi amb aquests personatges que es fan propers als lectors i que veuen la seva peripècia, de moment, postposada més enllà d'aquests dos llibres.

Ja estic esperant-ne un de nou per veure, més que a qui maten, com s'arreglen els conflictes de parella.