dijous, 5 de novembre del 2009

Antoni Canu, poeta alguerès

Avui al vespre, al Teatre Cívic de l'Alguer, s'homenatjarà l'Antoni Canu, poeta, que aquest 2009 ha fet 80 anys, i s'hi presentarà un volum d'obra publicada, a cura de Pere Mayans. Com que hi participaré, en qualitat de responsable del govern de la Generalitat de la representació a l'Alguer, reprodueixo algunes de les paraules que hi diré:

Al seu “Quart de lluna”, l'Antoni Canu escriu:

Aquesta nit

voldria ésser

allà damunt

enmig

de les estrelles,

rodolar

amb els astres

en el meu

somni poètic.

Podria parlar d’una nit com aquesta que compartim. Cadascú de nosaltres es pot deixar anar cap a l’espai del somni, del plaer, més enllà de la duresa de la vida quotidiana: aquesta nit, sobre les estrelles. Però per a què aquest plaer de remuntar en el somni? Ah, què hauria de fer, sinó el poeta? Ell diu tot seguit:

Collir

en els prats de llum

les síl.labes

més lluminoses

i plegar-les

a les formes

del meu cant.

I és que trobo aquesta expressió : ”collir en els prats de llum les síl.labes més lluminoses i plegar-les a les formes del meu cant”, un dels motius pels quals ha estat possible que uns i altres avui siguem aquí, a banda i banda d’aquesta mar que ens uneix, ara que aviat farà cinquanta anys del Retrobament.

Trobar les paraules, fer-les poesia. Des de l’alguerès. No es tracta només d’una labor poètica, o estrictament literària: sovint els escriptors, que construieixen l’imaginari, són també els qui acaben proposant els models de la realitat i la construeixen amb la seva veu. Els qui fan possible que una llengua remunti, se salvi, esclati amb totes les seves possibilitats.

No puc deixar de pensar, en paral.lel a la figura de l’amic Antoni Canu, en uns versos (i una actitud vital) de Salvador Espriu. El poeta català escrivia, des de la nit de la dictadura, quan la llengua havia estat prohibida i amagada:

[…] hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

Així mateix ha fet l’amic Canu, donant alè poètica i dimensió internacional al seu cant, des de l’alguerès. Retornar el nom de cada cosa als seus, als germans de llengua, que són/som capaços d’entomar aquest llegat, difondre’l i fer-lo créixer. Perquè anomenar la realitat és fer-se’n amo. Deia Espriu que salvava els mots, les paraules,

perquè seguíssiu el recte camí

d’accés al ple domini de la terra.

No és més complicat que pensar que és quan diem les coses pel seu nom, amb la llengua que fem servir cada dia, aquestes coses, aquesta realitat, aquest món en què vivim, el sentim més nostre. I la poesia, la paraula escrita, dóna una dignitat i una dimensió superior a aquesta parla que els nostres avis ja feien servir per anomenar les coses de cada dia.

Plegar les síl.labes més lluminoses a les formes del meu cant, escrivia l’Antoni Canu.

És just reconèixer, en aquesta trajectòria, més enllà del seu alè vital que ha fet possible el doll de poesia en alguerès, que l’ha convertit en una veu sòlida i reconeguda en el marc d’aquesta literatura que s’ecriu en català en països diversos de quatre estats diferents, totes aquelles persones i entitats, institucions, que ho han fet possible.

Segurament no seríem avui aquí sense l’acció de l’Escola d’alguerès Pasqual Scanu, i de n’Antoni Nughes, que un bon dia va convèncer al poeta d’escriure en alguerès. I no només això, sinó que el va estimular amb l’ajut a l’expressió, quan les formes escrites de l’alguerès vacil.laven, després dels anys, dels segles, d’isolament. Amb l’edició, la publicació de les seves obres.

Potser seríem aquí d’una altra manera (perquè la nombrosa colla d’amics del poeta ja haurien trobat la manera de fer-ho), o n’hi hauria uns altres, sense l’acció de la Institució de les Lletres Catalanes, o sense l’amic Pere Mayans, que ha propiciat aquesta edició de l’obra escrita d’Antoni Canu fins a la data, com un regal d’homenatge dels seus amics catalans. O l’amic Joan Elies Adell, director de l’Espai Llull, poeta ell també. A en Claudio Sanna, la Franca Masu, tan generosos en la seva admiració i estimació.