divendres, 9 d’octubre del 2009

L'home més buscat, de John Le Carré


Volia parlar d'aquest llibre a finals d'estiu i m'han anat passant les setmanes d'indolència blocaire sense fer-ho. Avui he vist que el llegia la Maria Antònia Oliver i n'hem parlat una mica. Això m'ha ajudat a treure'm la son de les orelles i fer dues ratlles sobre la novel.la.

És un Le Carré diferent. N'ha desaparegut la mítica del món dividit en dos blocs i migpartida pel teló d'acer. Els espies clàssics, al servei d'una superpotència (o de dues), veritables superherois al servei de causes supranacionals que tenien la capacitat d'encendre o apagar la guerra atòmica, s'han acabat. El glamour dels personatges protagonistes s'ha esfumat.

Ara el món (a la novel.la) també està dividit en dos blocs: els qui tenen escrúpols i els qui no en tenen (i endevineu qui guanya). Les causes nobles i les clavegueres hi dibuixen un territori confús on el món global ha desdibuixat les fronteres. Les fronteres del negoci, de la política, dels estats... Fins i tot les fronteres de la moral.

Ja no hi ha guerres mundials, hi ha una sola croada mundial contra el "terrorisme", d'abast també mundial després de l'11S. I tot s'hi val. O quasi. El cas és fer veure que es desemmascara alguna cosa o algú.

És un Le Carré igual que sempre pel que fa a la seva capacitat de bastir un relat trepidant, lligant els múltiples caps d'una trama complexa que abasta interessos de particulars i de governs, de causes nobles i corrupció. Es llegeix molt bé.

Però sobretot és un Le Carré post Le Carré. El Teló d'Acer es va enfonsar i els espies clàssics van perdre la feina. Ara el món és ple de gent que vaga desubicada de resultes d'aquells temps. L'autor que els novel.lava viu aquest dol en el seu relat.

El protagonista d'aquesta novel.la, un jove de Txetxènia escopit en un país occidental del qual ni tan sols no entén la llengua, està descrit de manera que pot arribar a fer entendrir el lector, és un exponent d'aquest món en què vivim, que té Guantànamos i clavegueres on passen coses que ningú no sap a gent que ningú no coneix, i per la qual ningú no demanarà explicacions...

M'ha agradat llegir-la, malgrat que no crida a l'optimisme. Marca el final d'una època, d'una manera de fer, i mostra amb cruesa un bon bocí del territori de la desesperança.