dimecres, 24 de juny de 2009

Stieg Larsson, lliçons de lectura compulsiva

Me'l vaig llegir en tres dies, el tercer. Però n'he hagut de reposar tres més abans d'escriure'n el comentari. La reina al palau dels corrents d'aire no em va decebre gens. Com en els volums anteriors, vaig trobar aquell tou de trenta o quaranta pàgines indigestes enmig d'una història increïble que parlava de periodistes, de polítics, d'un món que ve de la Guerra Freda sense haver acabat de domar del tot els monstres que aquell estat de coses va crear.


Vaig llegir amb passió el ventall d'històries que s'obrien als meus ulls quan els dos protagonistes (Mikael Blomkvist i Lisbeth Salander) no eren els únics a investigar. El lector pot avançar simultàniament a través de les diverses trames que dibuixen tots aquells que tenen alguna cosa per descobrir o per amagar a la novel.la. La Suècia de la socialdemocràcia, la conservadora, els serveis secrets, les institucions democràtiques, la justícia i els seus laberints, la premsa i els seus envitricolls, els negocis, la gent de vida marginal, hackers i mantenidors de paradisos fiscals, hi eren tots.


Deia en Ferran Torrent en una tertúlia a RAC1 fa uns quants dies que un escriptor posa molt de si en una novel.la. Que escriure provoca un desgast físic considerable. I que (ves a saber si ho deia seriosament) si en Larsson va patir un infart després d'aquesta trilogia, tampoc no era res de l'altre món, atesa la complexitat de les trames i la duresa de les situacions i dels arguments.


A la novel.la, el cap de redacció d'un prestigós diari conservador es plega d'un infart al seu despatx, a la vista de la dona que l'havia de substituir en el càrrec perquè ja no podia més (després d'escriure això, acabo de veure a la wikipèdia que algú s'ha fixat en aquest mateix detall). No va ser a temps de retirar-se. Un altre personatge, en Pesta, del club de hackers de la Salander, és un personatge totalment asocial: ni es renta, ni neteja, ni surt de casa, concentrat en el seu ordinador, en té prou de viure en el cibermón... quasi com jo (tot i que em dutxava), lectora compulsiva mentre em va durar el llibre.


Llàstima que no en tindrem cap més. M'ho he passat bé amb la trilogia. Perquè al fons d'aquells personatges i trames increïbles hi bateguen els nostres sentiments de persones immerses en un món que desconeixem, del qual només en sabem una punteta, com a la vista d'un iceberg. Que algú ens mostri la il.lusió de la part fosca d'aquest món, és alguna cosa que ens agrada, que ens excita.


Sabem que és ficció. Però què hi ha de més acostat al món que la novel.la?

5 comentaris:

Jordi ha dit...

Estic a la pagina 569

Joan Elies Adell ha dit...

Jo com sóc lent de mena, acabo d'acabar la primera. I sí, enganxa. A veure si trobo per aquí el segon lliurament.

fermin ha dit...

Hola Margarida, m'atreveixo a deixar notícia del meu pas per la teva proposta, un poc acomplexat, hi ha llocs, per la seva qualitat, on a un li costa manifestar-se. Vaig llegir tan solament la primera, em va agradar sense arribar a produir aquest fenomen, que algunes obres desperten, de no poder deixar de llegir fins que els ulls no et responen. He de ser un tipus rar, a judgar pel que la majoria comenteu.
Salutacions

Marta ha dit...

Llegeixo el comentari de "Fermin" i no crec que sigui un tipus rar com diu ell, conec gent que li ha passat el mateix. Això dels llibres és molt personal. Jo no puc opinar, ja que com vaig dir encara no he començat el primer, i encara no sé quin efecte em produirà.

Cèlia ha dit...

Jo també el vaig devorar molt ràpid i estic d'acord amb tu, fins i tot, després de llegir-lo, vaig pensar que havia tingut (casualment) un atac de cor molt oportú, perquè si encara n'havia d'escriure set llibres més, i segons diuen, era un periodista rigorós i meticulós, potser ens havia d'anar explicant moltes coses de l'alta política i serveis secrets dins dels serveis secrets... però és que després de llegir-lo no ho podia evitar!