dimecres, 8 d’abril de 2009

Notes (II) al "Breviari de ciutadania", de Carles Rahola

Al capítol "La conquesta de la llengua pròpia" (pp. 114 i 115), Carles Rahola escriu:

"...la parla d'un poble és la seva mateixa ànima feta expressió. Sense idioma propi no hi ha pàtria pròpia. Per això els governs de la monarquia atemptaven amb preferència contra la nostra llengua; i, en fer-ho, anaven contra l'arrel mateixa de la nacionalitat".

I més endavant, al mateix article, anota unes frases que s'haurien de llegir en clau de responsabilitat: de la mateixa manera que l'autor fa una crida als joves de 1933, nosaltres lectors d'ara ens sentim concernits per la seva observació, perquè, com a ells, Rahola ens crida a ser responsables del futur.

"La llengua ens imposa uns deures als quals no podem mancar, si volem romandre fidels a l'esperit de la nostra terra: ella ha d'ésser l'instrument adequat de la nostra cultura. Feu-la, doncs, cada vegada més bella, més rica i més apta per expressar totes les idees, tots els coneixements i tots els matisos de l'ànima humana. Ella ens ha fet invencibles en les hores adverses, i, vençuts i tot, era la penyora certa de la victòria ineluctable".
I:
"Si nosaltres [és a dir la seva generació] l'hem reconquerida amb un esforç obstinat i silenciós, ha estat pensant en vosaltres i en els que vindran després. Estimeu-la per damunt de tot, i vulgueu fer-vos-en cada dia més dignes".

Oi que no cal dir res més?