dijous, 23 d’abril de 2009

Andrea Camilleri, "Foguerada d'agost"

La Foguerada d'agost d'Andrea Camilleri es llegeix, com sempre, amb gust i amenitat. I llisca lleugera, lliure d'enfarfecs, perquè a l'agost, amb la calor, tot són noses. D'aquí que la intriga és força simple, amenitzada per imatges domèstiques que aporten la Lívia, la promesa de Salvo Montalbano, i els seus amics, que tenen una criatura de tres anys realment terrible, que volen passar les vacances vora el mar, a Vigata.

Res no és fàcil. Si no, no hi hauria novel.la. I les vacances ja no són vacances sinó recerca trepidant sota el sol roent del mes d'agost.

M'he fixat, però, en aquest nou relat de Camilleri, assídua com sóc a les seves intrigues del gènere negre, en la dualitat del títol. La foguerada d'agost no es refereix només (que també) a les ardors climàtiques de la Sicília meridional. Es refereix també al que li passa al pobre Montalbano, entrada ja la cinquantena de la seva vida (m'ha fet gràcia perquè som cogeneracionals; ell però, s'aturarà per sempre en aquesta edat a la novel.la i jo m'aniré fent gran). Per tant, el comissari també es troba a l'agost, final de l'estiu i de cap a la tardor de la seva vida. La foguerada l'arreplega indefens, les passions fan el seu fet i ell es presenta davant del lector una mica més despullat que en les altres novel.les. No he pogut evitar un pensament de tendresa i comprensió.

La novel.la té els tocs irònics habituals, les picades d'ullet als detalls més diversos de la cultura (vegeu, sinó, aquest comentari), immersos en una trama aparentment banal però molt ben trenada. Hi he trobat, però, no arreu però sí amb més insistència del que m'hauria agradat, la moralina de la veu narrativa que remuga contra la corupció i el govern. Això està bé (remugar contra la corrupció i el govern) quan ho fa un personatge, o quan el lector ho pot deduir de les coses que llegeix, però el narrador-sermonaire és un senyal de tècnica depassada o un descuid de narrador apressat.

Ara que, com deia Bernardo Atxaga ahir a Barcelona, són ja llunyans aquells temps en què un escriptor s'entretenia anys en una novel.la...

3 comentaris:

Esther ha dit...

Vaig anar al Club de Lectura de la Biblioteca de Vidreres a la xerrada de Pau Vidal, traductor (boníssim traductor) de Camilleri al català. Des de llavors li dic Pau Genial. Va ser molt interessant. Ja t'ho explicaré!

Cèlia ha dit...

Li torno a passar el teu post a la meva amiga amant de la novel·la negra!

Allau ha dit...

Amb el ritme de producció que gasta darrerament Camilleri, no se li pot demanar uns acabats perfectes. Em sembla que està una mica "passota", cosa que el fa encara més divertit.