divendres, 20 de març de 2009

Les senyoretes de Lourdes, de Pep Coll


Quan va sortir la novel.la, tot i que estem subscrits a les novetats de Proa, no la vaig llegir, la vaig deixar a la pila per a més endavant.

D'aquell moment, me'n queda el record d'una polèmica a l'entorn d'un contingut pretesament escandalós, que fins i tot va denunciar un mossèn des de la trona, i una associació d'idees ara veig que totalment desencaminada entre les "senyoretes" d'aquest llibre i les "senyoretes" d'Avinyó d'un quadre de Picaso. Em pensava que el mossèn s'havia escandalitzat per això, perquè la Bernardeta de Lourdes era tractada com una noia de vida "lleugera".

Però res més lluny de la realitat. Aquí, "senyoreta" és un tracte de respecte, una expressió antiga, com la que feien servir les minyones (que anaven a servir) i les dones pobres, amb les dones de les cases riques. 

Perquè tot el llenguatge, tot el discurs de la novel.la que refà la biografia de la nena que havia fet de pastora i que va veure la mare de Déu, que va ser la causa i origen del sidral que més tard va néixer a Lourdes (pelegrins, penitents, ofrenes votives, ampolletes d'aigua miraculosa, excursions amb els trens de malalts que s'anaven a banyar a la piscina, estampes, ciris i demés, show i negoci que encara dura), doncs això, el llenguatge que explica la vida d'aquesta nena de família pobríssima, de butxaca i de cervell, és el propi d'una època llunyana i una gent senzilla, que parla patuès...

Molt bona, excel.lent, la recreació del món del Lourdes de l'època, la gent del Béarn, de la muntanya, i de la peripècia de les aparicions. M'ha semblat una història molt ben documentada explicada des del realisme, sense prejudicis... en la major part de pàgines del text. No cal ser creient, ni ateu, ni del camí del mig, per llegir-la amb gust, perquè és una novel.la històrica que s'aguanta per ella mateixa i mostra de manera magistral l'escenari i el clima d'una època.

Les reflexions a l'entorn de la llengua del poble senzill (bearnès) que va sent abandonada de la gent que se'n pot desempallegar, per oposició al francès imposat per l'administració, que significa el prestigi i l'ascens social, són molt interessants.

El que no m'ha agradat gens, i que em perdoni l'autor, és el pretext narratiu i el final. És com si l'autor vulgui demanar disculpes per haver triat el tema de la nena visionària, amb la qual el lector ha simpatitzat, per la seva simplesa, i, abans que abandonem el llibre, ens vulgui recordar que en el fons ell és un menjacapellans de socarrel.

De veritat, ni la carta del capellà pecador ni l'estratagema de l'escriptora tramposa que s'aprofita una vegada més d'una Bernardette que sempre va ser una mica il.lusa, no calien. Més aviat espatllen una bona novel.la que, per ella sola, funcionava bé. Està bé el pretext de fer explicar la història a la Bernardette un cop és morta, perquè això ens situa en el futur del mite i en un temps, apte, per desmitificar-lo si cal. Però a les darreres pàgines, amb els personatges moderns en diàleg, el llenguatge  perd tensió i l'argument, que es fa trivial, ja no m'interessa gens: és una banalitat absoluta. Llàstima.

De tota manera, la novel.la és molt recomanable. Jo penso que quan la "santa" està fent els darrers badalls, podeu tancar el llibre. Al capdavall, com el Titànic, que sabem que sempre s'ensorra, ella acaba morint-se. I del Purgatori, encara que el llibre no ho resolgui, segons la tradició de la Divina Comèdia del Dant, sempre se n'acaba sortint... 

Aquí, però, la pobra noia no va trobar pas la guia de Virgili. De tota manera... ara que hi penso, Virgili tampoc no va poder entrar al cel!

2 comentaris:

Marta (Sabadell) ha dit...

Estic absolutament d'acord amb tu! Però no m'ha estranyat el final, és habitual a Pep Coll acabar les novel·les amb un "fora de lloc" i que sobra. És un dels seus defectes però per altra banda és del millor que li he llegit.

Anònim ha dit...

LOUDES, TE UN NO SE QUE EXTRANY.
QUE HE TROBAT A FALTAR,DINS L' ESPERIT DE LA HISTORIA. I EL FINAL ES CONSECUENT AMB L' AUTOR.
JUGANT AMB BCN.