dimecres, 25 de febrer de 2009

Obrir l'apetit, deia Montaigne: el desafiament dels mestres


Després de llarguíssimes pàgines de tedi i d'unes quantes capcinades al tren amb els Assaigs de Montaigne als dits (no pas avui, que no hi havia bitllets!), em trobo finalment amb un comentari a final de capítol que em fa somriure: és actual i el comparteixo.

Montaigne parlava dels mestres, i de les qualitats de l'educació dels infants. Li ve a la memòria com el seu pare li va triar un preceptor alemany que no parlava gota de francès ni de perigordià (dixit) perquè així no tenien cap més remei que parlar en llatí. I conta com als sis anys no sabia altra llengua, doncs, que el llatí (que no es devia dir "materna" ni "paterna", ni tan sols "preceptorerna", sinó que era una llengua mig morta que els Montaigne s'obstinaven a fer viure a martellades).

No volia parlar d'això, tot i que finalment ha aconseguit distreure'm. Sinó del paràgraf final, quan el refinat senyor de Montaigne comenta la seva educació i, a la vista del que sap, ha llegit i ha viscut, conclou que el millor mestre és aquell que sap despertar l'interès del deixeble, més que no pas aquell capaç d'embotir-li entre cap i coll (quina imatge tractant-se del Perigord, on peixen les oques per fer els enormes "foies"!) el màxim nombre de coneixements. El bon mestre és aquell que desperta la ment, que fa créixer la curiositat.

"Res no hi ha com obrir l'apetit i l'afecció; altrament no es fan més que ases carregats de llibres". (cap. XXVI)

Una bona reflexió en dates en què la feina de mestre s'ha convertit en "ofici" regit per exigències sindicals...

1 comentari:

fanal blau ha dit...

Penso que aquí està el "quid", despertar l'interès, les ganes, el desig de saber i aprendre.
No és fàcil, però jo he tingut mestres que han sabut inocular-me el desig per la lectura i per la literatura.