Llegeixo al capítol XIX dels Assaigs, que Montaigne diu que "no hem de jutjar la nostra felicitat sinó després de la mort", i aporta al respecte diverses reflexions dels clàssics, com per exemple de Soló, que diu que no ens podem considerar feliços fins un cop passat el darrer dia de la nostra existència, perquè els assumptes humans són incerts i la sort canvia en un instant.
Amb aquest punt de vista, podem estar abonats inútilment al "carpe diem" i sentir-nos feliços molts i diversos instants al llarg de la vida. Perquè el balanç final, allò que ens farà dir si la nostra vida ha estat feliç o no, se situa a la línia on la vida s'acaba i ja no hi ha res més a afegir. Ni tan sols dir si hem estat feliços ens tocarà a nosaltres, que estarem fent el darrer badall.
I d'aquesta manera, més que una sensació de plaer puntual que podem sentir en un moment donat, per exemple ara, a la vora del foc, en bona companyia, encarant el cap de setmana després d'un dia satisfactori de feina, o una impressió de clímax més fortament sensual, la idea de felicitat aconsegueix una altra dimensió.
De fet, més que una qüestió privada, aquest assaig de Montaigne sobre la felicitat comporta una visió moral.
"Quan vull jutjar la vida d'altres persones, miro sempre com han viscut la fi; i un dels objectes principals d'estudi de la meva és passar bé aquest extrem, és a dir, amb calma i sense sorolls", diu Montaigne.
Això és com el clímax, l'objecte del desig: en el precís moment d'assolir-lo és quan es perd! Però la sensació que val és la del darrer moment, saber que hi arribes, que ja hi ets, que... ah!, punyeta, s'ha acabat.
