diumenge, 11 de gener del 2009

Poesia i món que canvia: fondre els ploms

Avui, aprofitant la nyonya d'un refredat majúscul, m'entretenia en uns poemes de Vicent Andrés Estellés.

L'autor valencià, sobretot a "Llibre de Meravelles" mostra el contrast entre la grisor de la potsguerra a València, quan tot estava prohibit, i la puixança dels cossos joves, l'esclat del desig. Una imatge extrapolable a qualsevol sutuació: la realitat magra i la potència del somni. El seu realisme poètic el porta a construir imatges aparentment senzilles, d'una gran bellesa, basades, en objectes quotidians capaços de suscitar impressions i emocions en els lectors (allò que tècnicament s'anomena el "correlat objectiu").

Anoto una d'aquestes imatges, que ens mostren la fugacitat dels referents en un món que avança tecnològicament, fins al punt que allò que era proper i domèstic fa trenta, quaranta, cinquanta anys, pot ser desconegut per als xiquets d'ara.

Recordo els llums de les cases: bombetes incandescents (de 25 wats, perquè no gastessin gaire), que anomenàvem "peres" (metàfora de la seva forma), o "perilles", al poema. I les vegades com les pujades de tensió feien "fondre els ploms".

Aquesta expressió, fondre els ploms, encara s'usa de vegades en el llenguatge figurat: algú a qui se li fonen els ploms és algú que de sobte es torna boig o desconnecta de la realitat.

Ara ja no es fonen els ploms: ja no es fon el filament que servia de protecció a la instal.lació elèctrica de la casa (bombetes i aparells), en tot cas salta el diferencial. La gent de la meva generació, encara anem a mirar si han saltat els ploms quan se'n va la llum, tot i que ja no hi ha ploms enlloc...

Reprodueixo els versos de Vicent Andrés Estellés, d'una força corprenedora malgrat la transformació tecnològica del nostre entorn:

aquell amor capaç de fondre tots els ploms, 
rebentar les perilles, deixar el món a fosques.
"Fundacions de la ràbia" Llibre de meravelles