dimarts, 18 de novembre de 2008

Desigs de tardor


Trepitjar les fulles que l'aire arremolina a les voreres, sentir-les encara tendres sota els peus, ensorrar les mans, els braços, fins als colzes, en un matalàs de fulles acabades de caure com si fos un cossi de bugada tèbia... 

rodolar per les muntanyes d'escuma de núvol que floten sota l'ala de l'avió. Submergir-me en aquesta cotonada flonja on diu que habiten els angelets de cul rodó i galtes rosades.


Tot això pensava avui, revisant les fotos que he anat fent al llarg de la tarda, mentre menjava un plat combinat en una braseria, lluny de casa.

La majoria dels clients érem dones, estrangeres, que sopàvem soles. He pensat: va malament el món. I tot de sobte, mirant les fotos, m'he corregit: no, és ara que começa a anar bé.

3 comentaris:

Cèlia ha dit...

És un punt de vista molt curiós, pensar en la tardor arrelada al terra mentre voles en avió fa que el cap se't vagi als núvols...
De tota manera, Bon voyage!
(Suposo que si realment veus un angelet ens ho explicaràs!)

Sílvia U, ha dit...

Doncs sí, ara comença a anar bé... Justament és el que pense quan em pare a fer un cafè tota sola. Hi ha cops que pense: caram quina tristesa de solitud... Doncs no! tens raó! Tot just ara podem fer cafès, sopar, anar al cinema... totes soles. Per voluntat. I per desig.

Laura Dalmau ha dit...

Aquesta llibertat que ara ja no es disfressa i ens porta a aquest món personal tan bell.