divendres, 17 d’octubre de 2008

Toqui, toqui!

Aquesta matrona metàl.lica, de formes arrodonides, tal com és propi de l'estil de Botero, jau en un dels espais de trànsit de l'aeroport de Palma de Mallorca.

Abans li haurien dit, amb admiració, que estava matxutxa, tot i que ara aquests palpissos es veu que no són moda en les dones de debò. Però alguna cosa deu fallar en les modes. No cal tenir la vista gaire fina per adonar-se que més d'un, tot passant, li ha pres la mida del pit amb la cassoleta de la mà.

El metall és traïdor: mostra el desgast amb una brillantor més aguda com més se'l refrega. No sé si tocar pit deu donar sort com abans diu que en donava refregar el gep d'un geperut. No sé si es deu fer sospirant, mastegant una oració o tancant els ulls i cagant-se en la crisi. No vaig veure ningú que ho fes... però que deu tenir morbo passar la ma pel meló de la moreneta, és indiscutible: la prova és a la foto.

4 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

entre tocar un pit i una gepa, no hi ha color.
;-)

Cèlia ha dit...

Pobreta matrona, no deu entendre què passa, per una banda s'emporta algunes crítiques negatives al seu cos i per l'altra certes carícies d'admiració! Una societat una mica squizo!

Anònim ha dit...

Ha, ha, ha... Que bona aquesta: "però que deu tenir morbo passar la ma pel meló de la moreneta, és indiscutible: la prova és a la foto." Quina grapa i quina fina ironia admirables que teniu els de la Catalunya nova. Si els de l'Empordà es vanten d'estar tocats per la tramuntana, vosaltres esteu tocats pel sol del migdia principatí, pel romesco i per la bona jeia que Déu us ha donat. I que Ell us conservi aquesta trempera per molts anys. Salut i llarga vida !!!

Marta ha dit...

Margarida! Això de tocar pits no té edat. Acabo de llegir "La petita història dels tractors en ucraïnès" i el protagonista de 84 anys, es casa amb una dona de 36 fascinat per la seva "pitrera". Responent al teu comentari en el meu bloc sobre els mites grecs, he trobat en aquest llibre una frase que fa referència a Prometeu quan l'àliga es menja el seu fetge!.Tens raó quan em dius que el que val per a les arts plàstiques, també serveix per a la literatura. Ho he recordat al llegir-ho. Una abraçada.