diumenge, 5 d’octubre de 2008

"La mort i la primavera" i l'infern del Dant

Dijous passat, en un col.loqui sobre Mercè Rodoreda, la professora Maria Campillo va parlar d'algunes fonts bíbliques en la narrativa de Mercè Rodoreda. En la seva intervenció, i referint-se a la novel.la "Quanta quanta guerra", va fer notar que, a més a més de referències bíbliques, hi havia punts de contacte amb l'Infern, de la Divina Comèdia, de Dant. Arribant a casa vaig agafar "l'infern" (tinc la traducció de Josep Maria de Sagarra i, tot i que n'hi ha de més modernes, em va semblar que feia al cas) amb la intenció de trobar-hi alguna cosa que em cridés l'atenció i m'evoqués lectures de la Mercè Rodoreda. I, efectivament, n'hi vaig trobar un munt.

Ja fa temps havia comentat que a la novel.la pòstuma i inacabada de l'autora, "La mort i la primavera" hi trobava imatges que em recordaven les meves lectures de JV Foix, en concret Gertrudis i KRTU. Certament, els escenaris d'aquesta novel.la són de somni, i sovint de malson. D'aquí que imatges surrealistes ens hi puguin semblar properes. Em va sorprendre, però, la proximitat d'imatges i referències entre el bosc dels morts de la novel.la i la selva dels suïcides del Cant XIII de l'infern del Dant: "Cercle setè, rotllo segon: la selva adolorida". Aquí, Virgili, que fa de guia al poeta, ja l'avisa:

I ara guaita ben bé, que allò que es veu
semblaria mentida en el teu món.

Els arbres, retorts, es queixen, però no es veu que hi hagi ningú amagat entre les branques: el poeta, a instàncies del seu guia, n'esqueixa una branqueta i aleshores el damnat que viu a l'arbre li mostra obertament que aquells troncs són habitats per suïcides:

Homes fórem, i avui som plantes dures

Virgili insta al tronc on viu el condemnat a explicar la seva pena:

parla encara si pots, que tenim ganes
de saber com arriben dins del tronc,
i si en surten, les ànimes humanes.

I aleshores li respon el condemnat des de dins de l'arbre:

Quan surt l'ànima, encesa de follia,
del cos que ella mateixa s'ha llevat,
al cercle que fa set Minos l'envia.

Cau dins la selva en lloc que no ha triat,
i tant si és un grumoll destre o maldestre,
allì germina com un gra de blat.

Creix plançó i esdevé planta silvestre,
i en picar les Harpies els seus brots,
fent-li dolor, fan al dolor finestra.

Condemnats a buscar sempre les despulles mortals, les ànimes presoneres dels arbres són condemnades a no abastar-les mai, perquè no els és permès recuperar allò que s'han llevat, i pengen el seu cos a l'ombra de l'arbre:

(...) on cadascú el seu cos
penjarà a l'esbarzer de l'ombra seva.

I conegut això, el poeta s'allunya, amb el seu guia, mentre gossos i senglars irrompen a la selva.

Vist aquest passatge de l'infern, rellegiré amb més plaer "La mort i la primavera", amb la satisfacció de trobar en els textos d'aquesta gran autora motius per al viatge literari cap als clàssics, que em retornen a les seves novel.les.

1 comentari:

Marta ha dit...

Sempre he estat una seguidora de Rodoreda, però, llegint les teves paraules, em considero una veritable ignorant. Agraeixo que ens mostris aquests conceptes literaris. Vaig llegint-te, em fa molt bé.
Una abraçada