dimecres, 17 de setembre de 2008

Entre el text i el llibre, la incertesa


Vaig acabar la redacció i revisió de La maleta sarda fa un mes i mig. Fa anys que escric novel.les. M'he anat acostumant als llargs períodes de ritme sostingut en què no pots perdre de vista el món complet de la ficció que escrius mentre la vas desgranant en frases i pàgines. Com més llarg el període, més difícil, perquè vol dir passar lliscant per damunt de mil i un detalls de la vida quotidiana, de les persones, de la feina, de la vida, pendent només d'aquell somni, sense perdre'l de vista abans de poder-lo atrapar en la seva complexitat, d'haver-lo escrit almenys en una primera versió. Després, la revisió, comporta més aviat una operació estilística, la base del món imaginari ja està fixada, individus i accions mouen desigs, passions, carn i sang com a la vida.

Ara, en el parèntesi inevitable entre el text i el llibre, és com una petita síndrome d'abstinència. Visc sense la novel.la que m'ocupava el pensament.

M'havia proposat començar una altra història. De fet, la tinc al cap, vaig buscant documentació, de tant en tant hi penso. Però encara no li he permès que se m'instal.li a la vida. No sabria abandonar la criatura que vaig enllestir fa un mes i mig sense saber quina sort acabarà tenint, quina és la impressió de les primeres lectures.

Faig per no pensar-hi.

Però sempre hi ha un dia que, com avui, m'agafa el mono de tenir el cap ple d'un món complex, d'haver de barallar-me amablement amb personatges i paraules. Llavors desitjaria haver completat el cicle del llibre anterior. Perquè de vegades he anat escrivint dues i fins i tres coses alhora (novel.la i assaig, o dos tipus molt diferents de novel.la), però mai no m'he pogut concentrar del tot en una cosa nova fins que no he sabut que el cicle de l'antiga estava tancat, que no se'm demanaria cap més revisió ni relectura, que podria somniar al marge d'aquell món que em resisteixo a allunyar de la memòria per si m'hi he de tornar a posar...

1 comentari:

Jesús M. Tibau ha dit...

aquesta és una de les parts que envejo del fet d'escriure novel.les: conviure de manera molt íntima durant un llarg període de temps amb uns personatges. Imagino que s'estableix una relació molt personal.