diumenge, 21 de setembre de 2008

Base precària

Aquestes festes de la Mercè he passat per la plaça Allada Vermell, de Barcelona, per veure un espectacle de carrer. En acabat, un got i un bocí de pizza en un racó interessant.
En abaixar la vista, jo que m'adono que la taula no tocava de peus a terra. La solució que hi havien trobat la gent del local, em va recordar la manera com els meus parents de Cuba encaren els reptes de la vida quotidiana quan no tenen les eines de recanvi necessàries... Un parell de llaunes de te en equilibri fan el fet.

Que la taula s'aguanta de miracle? Hi ha tantes coses aparents fonamentades en una base precària...

4 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

els fonaments mateixos de la nostra vida també segur que són precaris. Tot i això, aguantem ben drets i ferms

Marta ha dit...

Margarida, m'has fet recordar un llit a casa de la meva mare, que quan ella va morir fa dos anys, i varem desfer la vivenda, el vam trobar amb una pota que s'havia trencat i ho havien esmenat posant-hi llibres.Ja pots imaginar la meva sorpresa!
Una abraçada

Cèlia ha dit...

És la genialitat humana! (aquest enginy ens fa avançar en situacions precàries -sempre que no sigui per deixadesa-).

Tià ha dit...

I que no és guapo això? En bon mallorquí en deim aguantar-se amb saliva dejuna, que és el que passa, més o menys, amb tot en aquest país. (La saliva dejuna és un cimentador excepcional!)