dilluns, 18 d’agost de 2008

Tornar a Maigret

L'agost és un mes per llegir. I encara hi afegiria: per llegir ligth, si se'n té ganes. Ho he fet, ho estic fent, però m'he equivocat. He recorregut a les piles de llibres llampants que havia comprat un dia i que encara no havia llegit, perquè els tenia a mà... a la masia. Els llibres que m'hauria agradat llegir s'havien d'anar a buscar. I m'he dit: tira, és agost, no poden ser tan dolents si un dia els vàrem comprar i si editorials tan de nom com les més grans de casa nostra han pagat per traduir els títols i editar-los en col.leccions ben presentades, que fan tant de goig.
Error!
Vaig llegir amb un cert plaer però amb la sensació que contínuament m'aixecaven la camisa una novel.la de 62, La interpretació del crim, de Jed Rubenfeld. Com que Freud m'agrada i les batalletes amb Jung em recordaven els dies no tant llunyans en què encara feia classe de teoria literària, em vaig empassar la píndola. Vaja, vaig pensar, molt de pa de teoria i poc formatge de relat, moltes casualitats i una trama forçada, però amb un cert enginy. La traducció feia lliscar bé el llenguatge... Mira, es podia llegir. La cosa es va espatllar amb una altra novel.la de la mateixa editorial, una mica més gruixuda: Un amor dolç i perillós, de French Nicci. Em sembla que la vaig començar perquè anava d'uns alpinistes. Són la meva flaca, de menuda vaig llegir centenars de vegades un volum de les grans expedicions a l'Himalaia i un bon relat ben construït sobre el tema encara em fa emocionar. Vaja, aquí la trama patinava que era un gust! Era trepidant, ràpida, extrema... tan extrema que anava de sexe extrem, d'escalada extrema... però s'havia passat de dosi. Li van dir: els ingredients per fer un bon best-seller són aquest i aquest altre, un polsim de més ençà i un grapadet de més enllà... i hi va abocar el pot sencer de cadascun dels ingredients. Uf, encara em pica tot!, vaig pensar que no hi havia dret.

Vaig començar a llegir amb delit un altre volum, aquest d'Empúries, tan ben relligat que semblava que m'havien d'explicar alguna cosa de categoria. El conte número tretze, de Diane Setterfield. He de dir que quasi em va agradar, el clima, la perspectiva narrativa, l'atmosfera que juga amb els relats de Jane Austen i les germanes Brönte... ben aconseguida com a exercici literari de bon nivell, l'autora sap de què parla, ha llegit les classiques i recrea el mateix estil per fer una història nova que hi dialoga. Però l'interès pel joc literari, fins i tot l'admiració per la bona dosificació de la informació i la resolució de la trama, se m'ha tornat decepció per l'enfocament ensucrat i absolutament inconsistent de la personalitat de la narradora, que juga amb una mena de trauma de bessona siamesa que queda molt exòtic, però que espatlla el conjunt. Exagerat. Increïble. Per molt del dinou que vulgui semblar (amb sensililitats exacerbades pròpies d'un darrer romanticisme, amb dones que ploren i es desmaien per pulsions intuïtives, sentiments a flor de pell). El conte número tretze, al final, genial, breu i sorprenent... però amb el mal gust de boca d'haver combinat amb el conjunt ingredients fulletonescos massa exagerats... (encara que, de fet, ho és tot, un fulletó).

He agafat un parell de vegades Les Benignes, que diuen que és un extra... però no he aconseguit entrar encara en el to de la veu narrativa. Com si em fes sermons. Em venien a la memòria la Yourcenar i en Graves, i, la veritat, no podia continuar perquè aquells m'havien convençut i aquest no. Fins i tot l'Opoton de l'Avel.lí Artís Gener, amb la seva parsimònia de discurs, em lliscava millor... El volum pesa massa (és molt gruixut) perquè tingui humor d'endur-me'l al tren... ja tornaré a provar de llegir-lo quan faci més fred. No pot ser que tanta gent que la troba genial estigui equivocada.
Ara que, no sé qui assessora els títols que es publiquen d'autors estrangers. Tanta mania que té la crítica als meus col.legues d'aquí... el que he llegit en els darrers dos mesos, no ho haurien perdonat d'un autor de casa.

Però en fi, que ningú no digui que estic de mal humor perquè se m'han acabat les vacances. Per rescabalar-me, he tornat a Simenon. Una novel.leta curtíssima de l'editorial Empúries amb un final correcte, fruit d'un maneig professional dels fils correctament conduïts al llarg del relat. Com una bona samfaina després d'un empatx d'experiments maldestres de nova cuina.
Per què som tan esnobs?