dimarts, 29 de juliol de 2008

Espais literaris i rutes literàries

Parlant ahir de La maleta sarda amb la meva agent, Sandra Bruna, va sortir a la conversa l'interès creixent que els lectors tenen per seguir els espais reals que corresponen al món de les novel.les.

Hi va haver una època en què la construcció d'aquestes rutes era cosa poc menys que d'erudits. O en tot cas d'estudiosos. L'amic Llorenç Soldevila, que té una colla de rutes literàries publicades, amb els anys, ha anat confeccionant una vasta geografia de la literatura catalana a partir de les obres d'un nombre enorme d'escriptores i escriptors dels Països Catalans, que ocupa un munt de volums en paper i que fins ara tothom s'espanta d'editar globalment...

Ara això de la ruta literària és un fenomen de masses. La gent fa viatges llargs per recórrer rutes famoses. Jo mateixa vaig treballar fa un temps per endreçar una ruta Narcís Oller a Valls, sobretot a partir de Vilaniu. Però també em vaig deixar arrossegar pel grup de lectura que la Montse Félez i el Mariano Ferrer tenen a Santa Cristina d'Aro per anar a seguir la ruta de l'Ulisses de Joyce a Dublín (ara em sembla que llegeixen Montaigne).

Però posar cases i carrers, paratges i muntanyes, badies i platges, tampoc no és garantia que les persones que llegiran el llibre s'apassionaran per aquell indret. Per molt que l'escriptor pensi la seva obra en clau de lectura, la recepció, a l'hora d'escriure, sempre és un misteri.

Per això, quan una obra adquireix la categoria de clàssica, de mediàtica o de massiva, és interessant que les poblacions afortunades o els indrets que han tingut la sort de convertir-se en paratges on ha esplaiat la seva fantasia una munió de lectors, estiguin preparades per acollir la demanda.

Cal, en un moment determinat, que els dirigents polítics (sobretot els locals, però també els nacionals) agafin un llibre i s'adonin de la capacitat que té per moure gent.

En èpoques de turisme de vaques magres, quan es busca fer el salt qualitatiu cap al turisme cultural, els llibres no són objectes menyspreables... Són l'indret dels somnis de molta gent.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Un dia em vaig trobar a la Via Laietana un noi sud-americà (vaig deduir per l’expèn ) que buscava la Catedral del Mar

Utxi ha dit...

Margarida,
Fa vint anys que estic "casada" amb l'illa de Sardenya. Com que no trobo la teva adreça de correu electrònic enlloc, aprofito els comentaris al blog, que segur que t'arriben. Volia compartir amb tu aquest video (si tens 25 minutets, val la pena):
http://www.sardegnadigitallibrary.it/video/delgiorno.html
Bona sort amb la novel·la!

Jesús M. Tibau ha dit...

Als lectors els agrada creure's el llibre, i visitar paisatges reals associats a determintas fragments hi ajuda molt