dijous, 31 de juliol del 2008

Idriss, la noia del fil de seda

Hermínia Mas. Edicions del Roure de can Roca (2007).
Vaig llegir aquest llibre un dels darrers dies abans de les vacances, al tren. No era una novetat (a la portada s'hi assenyalava que era la sisena edició), i no sé per què no n'havia sabut res abans. Potser és perquè el mercat està saturat de llibres i els uns amaguen els altres. El cas és que des de la primera línia em va arrossegar cap a un món meravellós on la manera d'explicar el relat et pot salvar la vida.

Com la Sherezada de les Mil i una nits, el relat d'Hermínia Mas agafa un ritme sostingut, sense pressa, que va endinsant el lector a poc a poc en la meravella de l'espai (Samarkanda, Bukhara) i en la delicadesa de les emocions humanes.

S'hi conta el despertar dels sentiments, els plaers i els dolors de l'amor, la crueltat dels éssers humans i la generositat d'alguns, els més pobres tal vegada, que valoren allò més preuat que hi ha al món, allò que pot fer suportable qualsevol sofriment: l'amistat, l'amor. I que pot fer miracles, si és prou consistent.

La manera com els protagonistes descobreixen que s'estimen i que, alhora, no poden estimar-se, està contada de manera meravellosa. La resolució final, digna d'un relat oriental. L'espai, el tempo, les veus dels personatges, t'arrosseguen cap un món tan llunyà com de somni, però en què descobrim, fascinats, que ens podem emmirallar, com si el somni ens parlés del que som, del que podríem haver estat, nosaltres mateixos.

La lectura d'aquest llibre petitó per la seva extensió m'ha portat la memòria d'un altre llibre també molt breu que em va regalar ja fa molt de temps la Isabel Martí, d'edicions de La Campana. Es deia Verí, de Saneh Sangsuk. Tot i que me'l va enviar com un joc irònic perquè jo acabava de publicar a Cossetània una novel.la que es deia El verí (que és una novel.la criminal), per si m'havia adonat que el títol ja estava "agafat", quan la vaig llegir vaig tenir un dels plaers lectors més intensos i delicats que es pot aconseguir amb la lectura d'un text.

Ara, la novel.la de l'Hermínia Mas m'hi ha fet pensar. En la lectura del plaer. Delicada i consistent com el fil de seda.

dimarts, 29 de juliol del 2008

Espais literaris i rutes literàries

Parlant ahir de La maleta sarda amb la meva agent, Sandra Bruna, va sortir a la conversa l'interès creixent que els lectors tenen per seguir els espais reals que corresponen al món de les novel.les.

Hi va haver una època en què la construcció d'aquestes rutes era cosa poc menys que d'erudits. O en tot cas d'estudiosos. L'amic Llorenç Soldevila, que té una colla de rutes literàries publicades, amb els anys, ha anat confeccionant una vasta geografia de la literatura catalana a partir de les obres d'un nombre enorme d'escriptores i escriptors dels Països Catalans, que ocupa un munt de volums en paper i que fins ara tothom s'espanta d'editar globalment...

Ara això de la ruta literària és un fenomen de masses. La gent fa viatges llargs per recórrer rutes famoses. Jo mateixa vaig treballar fa un temps per endreçar una ruta Narcís Oller a Valls, sobretot a partir de Vilaniu. Però també em vaig deixar arrossegar pel grup de lectura que la Montse Félez i el Mariano Ferrer tenen a Santa Cristina d'Aro per anar a seguir la ruta de l'Ulisses de Joyce a Dublín (ara em sembla que llegeixen Montaigne).

Però posar cases i carrers, paratges i muntanyes, badies i platges, tampoc no és garantia que les persones que llegiran el llibre s'apassionaran per aquell indret. Per molt que l'escriptor pensi la seva obra en clau de lectura, la recepció, a l'hora d'escriure, sempre és un misteri.

Per això, quan una obra adquireix la categoria de clàssica, de mediàtica o de massiva, és interessant que les poblacions afortunades o els indrets que han tingut la sort de convertir-se en paratges on ha esplaiat la seva fantasia una munió de lectors, estiguin preparades per acollir la demanda.

Cal, en un moment determinat, que els dirigents polítics (sobretot els locals, però també els nacionals) agafin un llibre i s'adonin de la capacitat que té per moure gent.

En èpoques de turisme de vaques magres, quan es busca fer el salt qualitatiu cap al turisme cultural, els llibres no són objectes menyspreables... Són l'indret dels somnis de molta gent.

diumenge, 27 de juliol del 2008

Maleta negra?


Em preguntava si La maleta sarda es pot considerar una novel.la negra, perquè al primer capítol ja hi ha un mort, i al llarg del relat, una recerca, que es fa complexa per moments. Com que la crítica té fal.lera per etiquetar els productes literaris, jo mateixa m'he preguntat quina mena de relat estic a punt d'acabar.

La novel.la negra, però, és una variant molt específica d'un calaix molt més gran.

Northrop Frye troba relació entre els relats d'enigma contemporanis i els relats medievals caracteritzats per la recerca de l'heroi, la quest. El que coneixem avui per novel.la negra forma part de la gran família de les novel.les de misteri, de les quals deriven les anomenades novel.les criminals (on s'inclou la novel.la negra pròpiament dita), que ofereixen tota mena de ramificacions i que es poden emparentar amb aquests relats medievals per tal com un heroi (o un contraheroi) porta a terme la recerca d'un objectiu (o una investigació).

Fa temps escrivia en un text que vaig redactar per a la UOC:

"Les pautes del gènere negre són més o menys vagues, però delimiten un món (entès com un conjunt semàntic) força característic. Els protagonistes són herois (o antiherois) d’una trama criminal que porten a terme una acció trepidant (d’aquí l’apel.latiu hard-boiled: “dur i en ebullició”) en un entorn de corrupció i crisi dels valors morals. Habitualment busquen sortida a la seva situació vital en la violència, el sexe i l’alcohol. Aquest entorn posa en contacte els extrems de la piràmide social i té com a escenari els racons foscos dels barris baixos de la ciutat, però també els locals dels clans mafiosos, els refugis inconfessables de la bona societat corrompuda, les presons... L’obra, sobretot en la primera època, apareix amb una voluntat clara de denúncia social i política. La seva iconografia es recrea en la brutalitat i en l'enigma, però també, a causa de la seva voluntat estètica i de la necessitat de superar les traves de la censura legal, juga amb els clarobscurs, la metàfora, la insinuació i alhora la imatge directa. És bàsicament un relat d'acció, trepidant, que desafia l'imaginari de l'espectador/lector i el sorprèn contínuament per la seva duresa i, alhora, pel seu enginy".

Definitivament, penso, la meva no serà una novel.la pròpiament negra, tot i que hi ha crim, recerca i un transfons de denúncia. És un thriller? és una novel.la psicològica?

Em roda el cap, no la sabria posar en cap capsa i té una mica de tot. És una novel.la tout court.

Recorro, a Youtube, per veure un fragment de Banditi a Orgosolo, que parla d'aquella mena de conflictes del passat de què la meva novel.la també s'ocupa.

Continuo pensant que la literatura és l'espai del joc entre els discursos previs i els futurs, l'espai de la versió, de la reelaboració, de portar al present els mites antics per tornar-los a dir d'una altra manera.

dimecres, 23 de juliol del 2008

Els plaers de la taula i el relat literari

Una de les virtuts que valgué a la novel.la Tirant lo Blanc de ser salvada de la crema de llibres amb què s'inicia el Quixot és que allà els cavallers mengen i beuen, dormen i fan l'amor, i afegeixo jo, són capaços de trencar-se una cama.

Fa molts anys, l'amic Jaume Fuster, que havia estat també un gran lector i admirador del Tirant lo Blanc, em va fer observar, enmig dels plaers de la lectura dels relats ben tramats, el plaer de la descoberta d'altres petits (o grans) plaers amagats en les bones novel.les, com són els del vi i de la bona taula. Jo mateixa, en una època vaig treballar en l'edició crítica del Calaix de Sastre del Baró de Maldà, que al llarg dels més de setanta volums manuscrits encara en bona part inèdits reflectia les maneres de menjar i beure i divertir-se de la gent de la segona meitat del segle XVIII.


Si les novel.les són imatges de món, d'un món complex que la persona que llegeix ha d'imaginar d'una manera completa per tal de poder participar plenament de la màgia de la ficció, l'hedonisme i el goig de la taula en formen part d'una manera imperiosa, sobretot per a nosaltres, que som gent mediterrània i venim d'una tradició mil.lenària.



Són moltes les novel.les que, a part de recrear un món, ens recreen aquests plaers. Les d'en Jaume Fuster, per descomptat. Però també en podreu resseguir pàgines suculentes, posem per cas, a les de la Donna Leon, o Andrea Camillieri, Vázquez Montalbán i tutti quanti. Algun dia en parlaré. Se'n podria fer un bloc sencer...


A La maleta sarda, el protagonista arriba a Sardenya amb el somni d'uns moscardini a la diavola que espera menjar-se si arriba a temps per dinar a Nuoro... Abans, a Perpinyà, s'havia cruspit una amanida de vieires colossal, acompanyada d'un Rivesaltes fresquet a la braseria Viena de la Plaça Aragó.... Passa dies a Sardenya, dies sencers, amb els àpats corresponents.


A la novel.la no recomano mai cap àpat que no m'hagi agradat a mi...

dimarts, 22 de juliol del 2008

L'intertext i el palimpsest

Un llibre sempre arrossega la memòria d'altres llibres. Tant a l'hora d'escriure com a l'hora de llegir. Roland Barthes, un dels primers teòrics a aprofundir en el concepte d'intertext, comentava que qualsevol lectura en crida una altra d'anterior, ja sigui el diari, ja sigui Proust. A ell, deia, tot el portava a Proust... Cadascú té la seva història, el seu imaginari, les seves experiències. A l'hora de llegir, aportem el nostre bagatge. Per això, tal com remarcava en Jesús Tibau en un comentari a un escrit meu anterior, no hi ha dues lectures iguals...

A La maleta sarda he volgut treballar aquests conceptes a l'hora d'escriure, no pas elucubrant teories al llarg de les pàgines de la novel.la, sinó posant-les a la pràctica. Un relat, que comença amb uns fets ocorreguts a Sardenya l'any 1903, que arrenquen de cinquanta anys enrere, es reprodueix el 1908, i el 1940 i a l'actualitat. Cadascú que en reprèn els fils, hi aporta la seva lectura.

Alhora, per fer-ho més complex, he portat el joc d'escriptura al terreny del palimsest.

Navegant per internet per trobar imatges que poguessin il.lustrar la idea de palimsest, he trobat moltes preguntes sobre el que significa, i sobretot quan s'utilitza en termes metafòrics. La major part de gent que ha sentit o ha llegit la paraula no entén ben bé què significa. Un palimsest, de fet, és un suport (un paper, un pergamí, etc.) que ha estat reaprofitat per escriure-hi coses noves al damunt.

És el mecanisme que fa servir Francisco Gonzàlez Ledesma (Enrique Moriel) per construir la seva novel.la La ciutat sense temps, que he llegit aquests dies. Però ell ho fa de manera metafòrica. Tal com també l'utilitza de manera metafòrica el llibre de fotografies Barcelona, el palimpsest. És a dir, prenen l'espai urbà com si fos un paper, on al llarg dels segles s'ha anat "escrivint" una vegada i una altra, és a dir edificant i vivint sobre edificis antics, sobre vides viscudes. El resultat és una superposició d'imatges en un mateix espai.

A La maleta sarda, el palimsest és "real" (si alguna cosa pot ser real en una novel.la). Un plec de fulls on diverses mans escriuen, una vegada i una altra.

dimecres, 16 de juliol del 2008

Recollir els fils del relat


Sovint, quan he estat treballant al llarg d'uns quants mesos en una novel.la, quan arribo a la darrera fase de l'escriptura accelero el ritme per tal de recollir tots els fils i pistes que he anat traçant al llarg del camí. És un moment màgic. Però és també un moment perillós. Si ens arrossega la pressa per tancar el relat, correm el perill que la lectura sigui difícil, que el clima que hem anat creant al llarg d'un parell o tres (o més) de centenars de pàgines es fongui per donar lloc a una imatge final plana, de dues dimensions, argumental sense olors ni colors, sense l'amplitud de moviments necèssària.

Aleshores val més deixar-se portar i acabar. Però no donar el final per definitiu. Reprendre el ritme sostingut de les primeres pàgines, rellegir el principi, i tornar al final per esponjar allò que hem dit en poques ratlles.

Acabar una novel.la és tan complicat com començar-la. I la impressió lectora es construeix al llarg de la novel.la, però sobretot amb els principis i els finals.

Recordo que la meva mare, que era una lectora excel.lent, començava sempre els llibres pel final. És una cosa que jo mai no he sabut fer quan llegeixo (i que també faig sempre quan escric). Si li agradava com es resolia la darrera pàgina, donava crèdit al llibre i se l'empassava de cap a cap!

dilluns, 14 de juliol del 2008

Mètodes d'escriure novel.la

Podríem parlar de rituals, cadascú té els seus a l'hora de posar-se a escriure. De vegades ens sembla que sense aquells moviments iniciàtics, aquelles rutines, no arrencarem. Amb els anys he descobert que els rituals poden variar i no passa res. Però és molt més difícil canviar el procediment.

Diu que Pere Calders agafava un motiu de la realitat fascinant, de vegades incomprensible que havia viscut a l'exili, i li anava bastint un relat al voltant. També diuen que Cortàzar es deixava portar per la seva escriptura sense determinació prèvia, cosa que fa complicat per a la major part de mortals concebre un relat d'arquitectura complexa, com ho és Rayuela. Conec amigues i amics escriptors que em diuen que van avançant amb els seus personatges, descobrint-los a mesura que els van construint i no tenen res previst per endavant. A uns altres, la novel.la històrica (ara de moda) els dóna un marc que van omplint com qui munta un puzzle.

Jo no puc començar una novel.la si no en sé el final: escena inicial i escena final, totes dues vistes d'una manera plàstica, amb tota mena de detalls. Aquesta és la meva arrencada: una idea i dues imatges. Aleshores el relat esdevé un itinerari entre els dos punts: un itinerari d'escriptura. Però no puc arrencar si no he superat la fase llarga, i dura de vegades, de documentació.

A La maleta sarda, a mesura que avançava en l'escriptura, m'anava adonant que el final que havia previst seria impossible, perquè no aconseguiria que el relat m'hi portés. I havia previst ja un descabdellament alternatiu, que em semblava força més bo que l'inicial, d'acord ambla documentació recollida i els capítols escrits. Mai no m'havia sentit tan a la deriva. Pressentia que estava canviant la meva manera d'escriure.

Un cop recorregudes les tres quartes parts de la novel.la, els finals alternatius se'm van demostrar irrealitzables i va sorgir, nítida, la imatge primera, que posava de relleu i explicava multitud de petits detalls insignificants que havien anat sorgint al llarg de l'escriptura (l'efecte de realitat de què parlava Roland Barthes referint-se a Madame Bovary de Flaubert). No hi havia res sobrer, tot quadrava. I el final inevitable era el primer que havia pensat.

Segurament, tal com ocorre en la recerca científica, la novel.la va covant al nostre interior un magma d'imatges que no desapareixen mentre estem escrivint. Si aconseguim no desconnectar d'aquest estat de coses de l'imaginari que serveix de canemàs del relat i li va donant vida cada dia que ens asseiem a escriure, cada estona que, passejant, hi pensem, conscient i inconscient s'alien per treballar plegats per la causa de l'escriptura.

He canviat d'ordinador, de taula, de balconada que dóna a les muntanyes, de gos amb qui passejo mentre dono tombs als arguments... però continuo construint els meus relats seguint una mateix patró discursiu, sense el qual, descobreixo, no seria capaç ni tan sols d'organitzar el text d'una conferència.

dissabte, 12 de juliol del 2008

El futur de l’acció política

Vaig llegir aquest text a l'acte de cloenda de la UPEC 2008
Els qui com jo vàrem entrar a la Universitat quan començava la dècada dels passats setanta, vàrem veure que durant aquell curs es commemorava el centenari de la Comuna de París (1871) i que el professorat progressista desplegava, per a l’estudi de les assignatures, una metodologia que es fonamentava en sistemes forts de pensament. Com que Franco encara era viu, vaig accedir a les beceroles de l’estructuralisme des de l’aula, i del marxisme en la teoria política (la pràctica era clandestina), alhora que convivia amb els reductes del nacionalsindicalisme a la vida quotidiana. Sembla que estigui parlant de l’Edat de Pedra.

Aleshores no sabia encara, ho he sabut al llarg de la meva experiència com a docent a la Universitat i després a la política, que aquells sistemes forts que sostenien les veritats i fonamentaven les teories, començaven a entrar en crisi al món al mateix temps que jo, sorgida de l’escola franquista, començava a conèixer-los.

A partir de la meitat de la dècada dels anys 80, de la qual parlava Chomsky en la seva entrevista, ens va arribar la notícia de la crisi de l’estructuralisme (aquí sempre hem anat tard) i vam finiquitar el món antic amb la fi de la guerra freda i la caiguda del Mur de Berlín el 1989. Queien els sistemes forts i, n’hi havia que ho deien, entràvem a l’era de la postmodernitat, del relativisme, de la mort de les ideologies, del caos. Del tant se val tot.

Encara no fa gaire temps m’he trobat joves que em deien: quina sort, la vostra generació, que vau viure la plenitud de les ideologies i el sentit de la revolta! No sabria dir si això va ser necessàriament una sort. Ningú no tria el seu temps.

Quan aquí ens en vàrem assabentar, ja feia anys que els teòrics del món occidental deien que l’important no era definir un sistema capaç de generar un tot coherent per modelitzar la realitat, les comunitats humanes, els projectes polítics, les ficcions, sinó que l’important era la manera com les persones, en tant que emissores i receptores dels diversos sistemes de codis i signes, hi interactuàvem per tal de generar significats, de construir sentit. Triomfava la semiòtica.

Del discurs teòric de l’Orient, de l’Àfrica... no en sabíem res.

Però l’any1966 Derrida, pare de la desconstrucció, que ara s’utilitza fins i tot per a la cuina d’etiqueta, ja es proposava qüestionar «l’estructuralitat de l’estructura», la transparència del llenguatge, la fal.làcia que un missatge tingui un únic significat. La desconstrucció negava que la samfaina sigui sempre una samfaina, i no de vegades una escuma, un refresc, una sublimació… segons qui te l’agafa…

I mentre aquí encara maldàvem per construir discursos hegemònics pretesament objectius, on la veritat ens podia guiar i protegir mentre Tejero prenia a l’assalt el Congrés de Diputats, feia almenys deu anys que el feminisme i els estudis de gènere denunciaven la ideologia patriarcal i fal·locèntrica que travessava de cap a cap aquests discursos, fins i tot els pretesament progressistes. Michel Foucault, al seu torn, ens en mostrava les escletxes per fer veure quins interessos s’amagaven al darrere de cada frase. Perquè no hi havia grau zero, tal com l’havia definit Roland Barthes, la neutralitat era impossible, sempre hi havia un indret (interessat) des del qual es construïa la “veritat”. Ja no en podíem parlar com d’alguna cosa prèvia i indiscutible, atorgada per Déu o per un estat ancestral de les coses: la centralitat es construïa, com tot a la vida, a expenses d’algú que s’enviava a les tenebres exteriors de la perifèria.

I per acabar-ho d’adobar, el món, l’Altre, el divers, el que no era Occident, es va posar a parlar. El caos!

L’any 1978 Edward Said, d’origen palestí i aleshores afincat als Estats Units, publicava Orientalisme. Hi deia que les nostres visions del món no són neutres, tal com preteníem, sinó construccions ideològiques ancorades en una perspectiva eurocèntrica. I han nascut els estudis postcolonials (que també han generat la seva contestació), i hem descobert que per ser colonitzats no cal ser asiàtics o africans, també podem ser catalans... I també hem vist amb meravella que al món hi ha gent que detenta posicions teòriques i sistemes de valors que no tenen res a veure amb els que els antics estats colonials europeus donaven per universals, i que bé els serveixen o els haurien de servir per a viure. I que, demòcrates com diem que som, ho hauríem de respectar i hi hauríem d’aprendre a conviure.

Quan el món se’ns va fer gran perquè ja no érem sols a parlar, i rebíem tot de discursos immediatament i per internet, i nosaltres ens vam fer petits perquè érem uns més entre els diversos i ja no érem al cim de la muntanya sinó al mercat, doncs, la voluntat de dominar-ho tot sota un sistema que expliqués la complexitat inabastable en una sola xarxa, es va mudar en curiositat per saber com funcionaven “els altres” i de quina manera, a partir de la diversitat de sistemes culturals, podíem interaccionar.

L’israelià Itamar Even Zohar, aleshores, ens deia que no hi ha un sistema cultural que s’expliqui únicament en si mateix i des de sí mateix. Cada sistema està travessat de molts altres sistemes. Només cal mirar-nos a nosaltres mateixos, catalans: som complexos i diversos en la nostra realitat, i no només ara d’ençà que convivim tantes llengües i cultures en un mateix territori com a resultat del boom migratori. També ho són els partits polítics, els governs i els clubs de futbol...

Les propostes teòriques del postestructuralisme, de la postmodernitat, sembla que responen a aquell mite oriental pel qual es diu que algú va demanar a una colla de cecs que descrivissin un elefant, i cadascun d’ells va tocar una part del cos de l’animal: el cap, la trompa, les potes, els ullals... la visió “global”, total, era impossible. I ja que la realitat se’ns mostra d’aquesta manera, ens hauria de servir per organitzar la convivència des de la diversitat i la col.laboració, i no per témer el caos.

Ara bé, la gestió constructiva de la diversitat, que és el que actualment (i sobretot en el futur) escau a la política, no és una tasca fàcil. Perquè pot generar un campi qui pugui autodestructiu en nom d’una pretesa festa de la democràcia o d’un “això no em toca a mi”. Una altra opció és la de creure que la diferència és perillosa i l’Altre és un enemic, que és més còmoda la homogeneïtat que la diversitat, la submissió que el respecte.

La gestió política de la diversitat, de la pluralitat de sistemes que travessen avui dia un sistema cultural i nacional com és el català (o un partit polític), lluny de ser una llauna, és un desafiament engrescador. Perquè comporta la gestació d’un futur desitjat i possible. Un futur que està per fer.

Sense renunciar a la diferència (diferència respecte d’altres sistemes culturals o nacionals, diferències a l’interior del mateix sistema), gestionant la diferència, la construcció del projecte de país haurà de partir d’una sèrie de valors de caràcter transversal, comuns a totes les diversitats que ens configuren, que no són altres que els valors democràtics, aquells que constitueixen la res-pública que varen definir els clàssics, que es consoliden amb la Revolució Francesa, i que són a la base de la nostra democràcia, tan durament reconquerida. Una democràcia que és un bé que hem rebut i no ens és lícit malbaratar i que, tal com diu Maurizio Viroli a la seva obra Republicanisme, tenim l’obligació de llegar al futur perquè els ciutadans hi puguin continuar vivint en llibertat.

Aquests valors comuns, transversals, són els valors de pertinença cívica, valors republicans (de la res-publica) en el sentit pofund de la paraula, que tenen a veure amb un sistema en el qual els éssers humans acorden lliurement les seves lleis i no són constrenyits a cap altre imperi o servitud sinó al de la seva llei pactada. Però precisament per això és important el sistema de normes i regles de què es doten, i la necessitat de complir-les perquè la vida col.lectiva sigui possible i el sistema sigui governable.

És missió dels polítics que han de regir la cosa pública, la de saber generar, com a contrapartida de tot el sistema de drets (que han de garantir als ciutadans les condicions socials, econòmiques i culturals que permetin a cadascun d’ells viure la pròpia vida amb la dignitat i el respecte que són propis de la vida civil), la virtut civil, és a dir la disposició i capacitat dels ciutadans per servir el bé comú. La consciència del deure, la implicació en un projecte que els implica, que els concerneix.
Sembla que el principal repte de futur és aquesta implicació. I com s’aconsegueix que sigui positiva, constructiva? Maurizio Viroli proposa als qui governen que facin lleis que premiïn els qui s’ho mereixen i fan el bé per a la democràcia, en lloc de cobrir d’honors els espavilats. Ell parla d’Itàlia...

Gran compromís, doncs, el dels responsables polítics. Però també el dels ciutadans lliures. Parlar, discutir sobre les formes de fer possible l’exercici de la vida democràtica des d’una òptica progressista, per part de la gent d’esquerres, és una garantia de futur construït entre tots. Enhorabona per la feina feta i per les aportacions al llarg de la setmana.

dimarts, 8 de juliol del 2008

Les localitzacions a la novel.la

Es pot escriure un relat imaginant els espais, però també es pot construir un relat a partir de la impressió d'uns espais visitats. La maleta sarda es nodreix d'edificis, carrers i paisatges vistos i després convenientment modificats. Tot i així, un cop escrits els espais, mantenen encara un cert aire de família (tal com deia Wittgenstein) amb els seus homònims reals. Avui resseguia la galeria de fotografies d'Orgosolo, de quan hi vàrem anar, l'estiu que vaig assistir a la trobada anyal de l'IRS a Paulilatino, un indret nuràgic singular.

Ressegueixo un dels fragments escrits, quan en Manu Uriarte i en Giacomino, el bibliotecari de Nuoro, arriben de nit a Orgosolo. Quan vaig fer la fotografia d'aquest rètol cosit de bales encara no sabia que acabaria escrivint això:

Varen pujar poble amunt per un carrer d’escales baixes, empedrades, lliscós i boterut. No es veia ni una ànima. Semblava un poble fantasma. Només els orientava la claror somorta dels petits quadradets de llum de les finestres de porticons ajustats. De tant en tant entraven en un rodal il.luminat per la resplendor groguenca dels fanals escassos, que més que fanals semblaven focus, com si algú anés a interrogar els transeünts. Aquí i allà hi havia culdesacs foscos, per on en Manu Uriarte es movia quasi a les palpentes, amb ombres glaçades que levitaven darrere les cortines sense deixar-se veure.
-Mira, és el que et deia!
Tot i la fosca, en Manu es va fixar en el que li assenyalava el bibliotecari.-Ho veus? -li remarcava amb un dit ossut, com un ganxo, indicant el rètol d’un carrer-, tots estan cosits de bales.

Tampoc no recordava haver buscat la casa que en Ferdinand Torrentà té a Orgosolo a partir d'un espai vist, però aquest fragment té la seva correspondència al meu àlbum de fotografies:

S’arribava a la casa d’en Torrentà des d’un carreró que arrencava del mateix Corso della Reppublica, al bell centre d’Orgosolo. L’home havia començat a pintar un mural a la banda baixa de la façana, una dona de línies esquemàtiques i colors terra, que semblava que volia integrar un grup que mai no havia arribat a dibuixar. Potser no havia tingut temps, o potser aviat havia descobert que es proposava una obra massa important per al seu geni o les seves forces. El cas és que aquell esbós de dona solitària en un racó de façana, a tocar de l’entrada, tenia alguna cosa de desolat.

Una novel.la és un relat que es va forjant a l'imaginari de la persona que escriu al llarg del temps, fins que es converteix en llenguatge. Quan això succeeix, sovint ens sorprenen els camins que han fet els materials originaris fins a convertir-se en frases.

diumenge, 6 de juliol del 2008

Orgosolo

Quan fa uns quants anys vaig visitar Orgosolo, a Sardenya, vaig pensar que aquest lloc extraordinari havia de sortir un dia en una novel.la meva. Abans d'arribar a aquest poble, situat al cor de la Barbàgia, em va cridar l'atenció el mural d'un bandit, pintat sobre una roca, com si estigués apostat al peu del poble a punt d'interceptar els forasters. Em vaig interessar pel passat violent d'aquella contrada, la reacció dels pastors a l'agressió, a la fam, a la violència. Al cap de més de cent anys, els artistes han canalitzat aquesta violència per omplir el poble de murals (ja ho deia Freud: l'artista és capaç de canalitzar la frustració i el desig, sublimant-lo i convertint-lo en art; així s'allibera de la neurosi, dit d'una manera molt simple). Els murals havien de sortir també a la meva novel.la. Parlant amb l'amic i pintor Miquel Jassans, vaig descobrir que ell i l'Agnès Padró també havien estat a Orgosolo i la novel.la d'en Miquel sortiria abans que la meva. Quan la vaig llegir, Diari d'un artista, em vaig adonar que, tot i que sortia la població, no tenien res a veure: ell s'esplaiava en la pintura. Jo tenia intenció d'acostar Orgosolo al joc literari. Després vaig conèixer les històries que s'havien portat al cinema, a la televisió, els estudis que n'havien fet els antropòlegs: Franco Cagneta, per començar, però n'hi ha tesines i tesis a la UB, al Canadà... I he anat teixint el meu relat en sintonia amb el concert de veus que al llarg dels anys s'han centrat a parlar d'Orgosolo. A través de la literatura. A través de la ficció.
Aquí enganxo un àlbum amb algunes fotos del meu viatge: àlbum.

dimecres, 2 de juliol del 2008

Escriure, tornar "al lloc del crim"


Aquest inici de setmana, per motius de feina, he hagut de tornar a Perpinyà. No m'he sabut estar de passar per davant de la Llotja i entrar pel carreró de les Fàbriques d'en Nabot, on els paraires de Perpinyà teixien els draps més fins d'Europa a la di de l'Edat Mitjana. Al carrer encara hi queda un enorme edifici d'una fàbrica (casa Julià, em sembla que diu al rètol), que està en procés de restauració, com a mínim en una fase inicial, perquè des que vaig començar a escriure "La maleta sarda" no hi he vist progressos. En aquest edifici enorme és on situo un dels protagonistes principals, en Ferdinand Torrentà, que vol que el casal, a la seva mort, sigui convertit en museu i casal per a la ciutat, per a la qual cosa prepara una Fundació. És un enigm saber què hi acabarà havent en aquest lloc, i si finalment acabarà fent-se la restauració, o aquest enorme edifici, amb una torre baixmedieval (o potser una mica més moderna) compacta i altíssima al capdamunt, acabarà aterrat per la desídia o la crisi econòmica. La germana del protagonista hi voldria un bloc de pisos, apartaments o un hotel. La la novel.la pugnen les dues opcions, l'especulació i el filantropisme. Aneu a saber, a la pràctica, quina desenvoluparà la història real.

Vam passar per davant de l'hotelet on es va allotjar en Manu Uriarte. L'home gras de la recepció no es veia des del carrer, i tampoc els gats perses. I la plaça Aragó, on en Manu Uriarte esperava en Torrentà per sopar, que al final no es va presentar, era plena de perpinyanesos i perpinyaneses que començaven vacances. Com a la novel.la, ens vam regalar amb una esplèndida amanida de vieires... que a la braseria en diuen saint Jacques. La creperia Delfau estava tancada per vacances. I colles de gitanes joves, amb una munió de criatures, amb cotxets o de la mà, passejaven pels carrers calorosos. Totes i tots parlaven gitano: és a dir, català...