dilluns, 2 de juny de 2008

Giacomino Zirottu, de la persona al personatge

Avui, a la feina, hem començat a parlar d'una biblioteca concreta i de les persones que hi treballen. Per una d'aquelles associacions de temes imprevisibles, m'ha vingut al cap la manera com va néixer un dels personatges de la meva novel.la, el bibliotecari de Nuoro Giacomino Zirottu.
Deu fer entre tres i quatre anys que vaig començar a buscar documentació per escriure La maleta sarda. Una de les coses que necessitava era un llibre antic singular, prou singular com perquè pogués arrossegar una trama de novel.la. Havia estat a Sardenya, però notava que em faltaven ancoratges. I la Roser Vernet, que ja tenia El Perxe al Molar, em va dir que coneixia la persona indicada perquè m'assessorés. En Giacomino Zirottu treballava a Nuoro, era tota una autoritat reconeguda en cultura sarda, i va ser tan amable de sostenir amb mi una rica correspondència per e-mail sobre llibres i edicions sardes. Hi havia èpoques que no m'escrivia, estava malalt i no sempre li anava bé. L'any passat va morir.

Quan vaig decidir que en Giacomino bibliotecari del llibre seria el meu corresponsal de debò a Sardenya, comptava que quan sortiria la novel.la li faria veure de quina manera havia canviat les coses de lloc, entre altres motius perquè li havia comprat una Harley Davidson i l'havia fet motard empedreït, cosa que sens dubte l'hauria fet petar de riure... o no, no se sap mai.

Avui he dubtat un moment de mantenir-li el nom de debò al relat, per respecte. La novel.la és quasi acabada. I he pensat de mantenir-l'hi com a homenatge.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Avui, al Perxe, tinc la Mena, la dona del meu amic Giacomino, que ha vingut amb altres amigues, gallegues,i un amic valencià. Li he ensenyat l'article i li he explicat que ell, el Giacomino, també és, ara, un personatge d'una futura novel·la catalana. Li ha agradat, encara que una llàgrima, no pas furtiva, a aguaitat als seus ulls negres. ROSER