diumenge, 25 de maig del 2008

L'efecte realitat

Escriure una novel.la és anar arrossegant l'univers de ficció al cap al llarg de setmanes, de mesos, per l'espai de la vida quotidiana que desborda l'escriptura. És no apartar-se'n mai, viure i créixer amb aquest univers imaginat que viu i creix a mesura que pren forma a través de l'escriptura.

Una novel.la és allò que hi ha de més oposat al concepte pur: és allargassament en l'explicació de tot de petits detalls que van visible als ulls de la imaginació del lector, el món descrit amb paraules com un món complet. Els simbolistes francesos l'odiaven per aquest mateix motiu. Roland Barthes, comentant Madame Bovary de Gustave Flaubert, va fer notar la tècnica exquisida d'aqull escriptor a l'hora de poder fer visibles multitud de detalls, superflus per seguir la trama del relat, però absolutament imprescindibles per crear el que va anomenar "efecte de realitat".
La trama d'una novel.la es nodreix de la vida quotidiana de la persona que l'arrossega al llarg dels dies, convertint-la a poc a poc en un relat travat i coherent. Els detalls són l'argamassa que fa sòlida l'acció de les paraules en la imaginació dels lectors.
Vaig començar La maleta sarda a l'habitació d'un hotel de Perpinyà. La novel.la havia de passar entre Barcelona i Sardenya, i és així com realment ocorre. Però el relat va començar a Perpinyà, com la meva escriptura. Fa unes quantes setmanes, quan vaig tornar a la Catalunya del nord, pel coll d'Ares, em va saber greu que el protagonista, en lloc de passar per l'autopista, no hagés passat per Prats de Molló, Molló, Ceret... amb els cirerers florits. Els petits detalls no canvien el relat. El fan viu. És massa tard per canviar el paisatge de l'inici, però no per posar una branca de cirerer florida en un gerro, en algun lloc...

dimecres, 21 de maig del 2008

El joc literari






Escriure és enllaçar frases, enllaçar discursos, enllaçar llibres. A La maleta sarda plantejo un joc d'escriptura del tipus d'aquella mítica sessió a la residència de Lord Byron a Suïssa d'on va néixer Frankenstein. A Sardenya, a Nuoro, es podien trobar perfectament Caterina Albert (Víctor Català) i Grazzia Deledda (Premi nobel de literatura el 1928), coetànies i properes en el tractament dels temes literaris, aspecte que ha estat estudiat per la crítica. Si no s'hi van trobar, va ser perquè no van voler. Perquè tots els detalls d'història real poden fer pensar que hauria estat possible.


A partir dels antecedents romàntics i de la meva experiència en el col.lectiu Ofèlia Dracs, he volgut organitzar unes jornades literàries a la Barbàgia, Sardenya, la primavera de l'any 2008. Hi participen les forces vives de la cultura sarda del moment: l'escultor Francesco Ciusa i el poeta i advocat Sebastiano Satta, de Nuoro. La invenció d'aquestes jornades, així com a Gonzalo Suárez li va permetre la creació de la pel.lícula "Remando al viento", que més d'una vegada m'ha servit per comentar a classe els aspectes del romanticisme literari, ara em serveix per reinventar la història que serveix de teixit de fons de La maleta sarda. En el fons, un joc d'escriptures, que haurien pogut ser de Víctor Català i Gràzia deledda...

diumenge, 18 de maig del 2008

Escriure en l’aigua


El poeta anglès Percy B. Shelley (1792-1822) va escriure en un poema l’epitafi que Keats hauria volgut sobre la seva tomba: aquí descansa aquell el nom del qual fou escrit en l’aigua.

Escriure en l’aigua... justa metàfora que ens parla també del procés d’escriure una novel.la. En el moment de fixar amb paraules un univers que es va formant a mesura que escric, tinc damunt la taula i a la memòria de l’ordinador un munt de notes, imatges i sons, a partir de les quals articulo el relat. El relat va creixent, d’acord amb la idea inicial. Però sovint m’ocorre, arribada en un punt, que m’adono que les previsions que havia fet són insuficients i només quan ho estic escrivint m’adono que la matèria a la qual vull donar forma amb les paraules, no és més que una pinzellada superficial que no aguantarà l’embranzida dels personatges i l’acció. A El llegat dels filisteus va ser el moment de deixar un objecte en un pou sota els estels del desert quan em vaig adonar que no en sabia prou de pous i de deserts com per continuar escrivint, i me’n vaig anar al Sahra per poder acabar la novel.la. Ara, a La maleta sarda, estava a punt de tancar un personatge a la presó i m’he adonat que em faltava informació sobre els procediments legals, perquè potser, amb les dades que havia donat, la presó no estava prou justificada. He de tornar enrere, doncs, i refer traces, detalls, camins, he de refer la vida dels personatges. Això, comparat amb la impossibilitat que tenim de tocar res del que ja hem fet a la vida real, abocats inexorablement al futur, és extraordinari.

La novel.la no és allò que es reflecteix en un mirall que algú passeja al llarg d’un camí, tal com va escriure Stendhal. Més aviat és escriure en l’aigua fins que el paisatge, aferrat a l’arquitectura del discurs, pot agafar forma i sortir del mirall, com una altra realitat creada. Durant el procés, el mirall de l’aigua aguanta la solidesa de la imatge creada i ens fa veure a cada moment si funciona, si ens pot fer imaginar un món coherent

divendres, 16 de maig del 2008

El descrèdit de la política

Avui preguntaven al president del Parlament, honorable Ernest Benach, què opinava del descrèdit de la política i dels polítics que s'estava instal.lant a la nostra societat. M'ha sorprès sentir-li dir que, més enllà d'això, li preocupava que el descrèdit s'estenia a professions i valors de forta significació social. Encavallats en l'immediat, en el zàpping, abandonem la solidesa dels projectes a llarg termini, dels valors.
A la tarda, un amic professor de secundària que venia d'un curs de formació, em comentava el clima de desànim que s'hi respirava. El professorat, els mestres, fa temps que han perdut el prestigi social, l'estima de les famílies, el suport de la col.lectivitat. I estan sols. I no és l'únic col.lectiu que se sent en recessió.
Seria greu que aquest oblit dels valors que sostenen la vida col.lectiva es consolidés, el sentit cívic, l'esforç, la participació, el respecte, el sistema de drets i deures que són el ciment de la convivència entre ciutadans i ciutadanes lliures, subjectes actius de la societat, valors republicans en definitiva, en el sentit més clàssic del terme República.
Sortosament, de tant en tant, la societat civil dóna mostres de vigor, de la força latent que ens pot sostenir com a poble. La saba on dormen els valors cívics.

dimecres, 14 de maig del 2008

Escriure a la presó


Xerrada a la presó de Tarragona.

Què en podem treure de l'escriptura? De què ens pot servir imaginar històries i contar-les? Sobretot si la nostra és una situació extrema, com la de privació de llibertat. Aquest és el tema que m'ha portat avui a la tarda a la presó de Tarragona, convidada pel mestre Xavi Ferré, i que hem discutit i practicat amb un grup molt nombrós de reclusos. Mai no havia estat en una presó, i la de Tarragona m'ha sorprès. Esperava, segurament, un indret més sòrdid i unes persones més hostils a la idea d'haver d'aguantar una xerrada sobre literatura. He recordat la meva primera experiència d'escriptura literària: era l'any 1979 i jo era a Madrid preparant unes oposicions, vaig passar un mes llarg, prop de quaranta dies, tancada en un col.legi major, preparant les proves; al carrer feia una calor d'infern, millor no sortir. A la nit, la cremor de l'asfalt pujava de terra com un baf infernal i feia desistir de provar de prendre la fresca. No hi havia aire condicionat i tots els companys estudiaven, cadascú tancat a la seva habitació, ningú no estava per converses ni diversions. Jo m'avorria, sentia una mena de claustrofòbia insuportable i ja no era capaç d'estudiar ni una línia més. Aleshores, per alliberar-me d'aquella sensació opressiva, vaig començar a imaginar un univers distint, un lloc i un temps on passaven unes altres coses, uns personatges que eren lliures, que jo podia fer anar per on volia... Amb aquest record he encetat la xerrada. Escriure, imaginar un relat, ens permet crear una realitat distinta, organitzar-la com si el món que dibuixem fos un teatre de titelles on nosaltres movem tots els fils, on triem personatges, vestits, veus, escenaris i peripècies... com petits déus, tal com deien els creacionistes de principis del s. XX. Hem imaginat que posàvem les bases d'un relat nou. Hem triat els ingredients entre tots: un castell, una presó, un cavall alat immortal, una princesa, plantes: maria, i més personatges: Bob Marley; i acció: un viatge. I hem donat corda al relat, el somni de Bob Marley, el viatge a cavall de la imaginació que el duu al castell on l'espera la princesa, el despertar dur a la cadira d'un bar... Penso que per uns instants, tots plegats, ens hem oblidat d'on érem i ens hem deixat portar pel desig del que imaginàvem. Hem fet broma. Els relats són per a això, per transcendir l'horitzó quotidià, per tastar el plaer d'una dimensió distinta on podem posar les regles, però de manera que el discurs apel.li al gust estètic.

He après que en una presó no te'n pots sortir amb qualsevol cosa... que un públic divers de totes les diversitats, no necessàriament entregat d'entrada al tema que es proposa, pot convertir en un èxit la primera setmana literària que ha organitzat amb tota la gosadia del món en Xavi, amb el suport dels altres educadors de la presó. Molts èxits i per molts anys. I que en la propera ocasió, tal com hem dit al marxar, no siguin ja ells el públic de la meva conferència.

dilluns, 12 de maig del 2008

Novel.la i poesia: enllaçar Vinyoli



Escriure novel.la és un exercici de ritme sostingut. Arrossegues una novel.la al llarg de les setmanes i dels mesos, els personatges se t'acomoden a la vida i et segueixen arreu on vas. I en els moments més impensats del dia (o de la nit), t'atabalen exigint detalls i solucions a la seva peripècia. Hi ha moments en que, ficats en aquesta cursa de llarga distància que és la novel.la, et vénen ganes de tastar un discurs concís, que es comenci i s'acabi en un instant. Un poema. Sovint recorro a poemaris que conec de temps i de vegades, com ara a La maleta sarda, un poema, un fragment, em serveix perquè els personatges s'aturin un moment, fugin dels detalls banals de la seva vida quotidiana, i sentin a la pell la profunditat d'una música, l'aleteig lleu d'una metàfora. L'Eulàlia i en Ramir (pensava en en Ramir el Monjo quan el vaig batejar), s'encanten amb aquest poema de Vinyoli: Runa, es diu. Els meus, són dos personatges jubilats que no es resignen a tenir la vida acabada. Jo tampoc. Lentament, un dia darrere l'altre, agafo la runa dels dies passats i novament edifico. Diu Vinyoli:

Mira: sóc una paret. Els pares van alçar-la
maó sobre maó fins a la mida
que veus, una paret de casa humil.
Fixa’t com es clivella,
com va esfondrant-se a poc a poc amb sord,
feixuc estrèpit.

Però ja a terra tot,
amb mans obreres de paraula,
nit rera nit,
pacientment plego la runa
i novament edifico.

dijous, 8 de maig del 2008

Maria Lluïsa Amorós

Maria Lluïsa Amorós (2008). Me’n torno al carrer Kieran (Ed. Barcanova)
Presentació a Reus, Biblioteca Xavier Amorós.
Fa algun temps vaig tenir ocasió de llegir d’una tirada, i per tant amb una visió de conjunt, bona part dels llibres que havia escrit la Maria Lluïsa Amorós. Aquesta no és la manera com la majoria de lectors accedim als llibres. Normalment, la distància entre l’un i altre d’una mateixa autora, d’un mateix autor, ve marcada pel temps que triga a publicar un títol nou, i llavors ja tenim una visió borrosa del que han estat els altres, sobretot pel que fa a les qüestions de tècnica i estil, que, curiosament, són les que fan que un llibre s’aguanti o ens caigui de les mans. Perquè al cap d’un temps d’haver llegit una història, ens queda la impressió d’algun personatge, la força de la peripècia, un gest, una visió de paisatge, la sensació d’haver-hi passat gust, o por, o d’haver-nos emocionat. Que no ens facin dir si estava escrit en primera o tercera persona, si utilitzava el flash back o feia un collage de tècniques d’escriptura, de quina manera i a través de quina visió enllaçava les petites o grans aventures vitals de cada protagonista, que són els recursos, l’argamassa amb la qual es pasta un relat.
Quan vaig llegir d’una tirada l’obra anterior de la Maria Lluïsa Amorós, jo hi buscava només una cosa, perquè havia de cobrir l’encàrrec d’una conferència sobre el tema: hi buscava la presència de Reus en els seus textos. Mai abans no m’havia fixat si Reus hi era o no hi era, perquè aquest no era el tret que m’havia quedat marcat amb força després de la lectura. Després explicaré per què ho dic, això. I quan la vaig resseguir text per text, novel.les juvenils o de totes les edats, em vaig trobar que Reus, el Baix Camp, era la pissarra on s’escrivien els relats de la Maria Lluïsa Amorós. Que hi era present d’una manera inequívoca, amb tots els seus detalls de realisme, però no me n’adonava, de la mateixa manera que quan llegim una frase escrita amb guix en una pissarra (també podria dir a la pantalla de l’ordinador), no ens mirem de què està fet el material de la pissarra si no ens incomoda per llegir, és a dir, si no pren el protagonisme al que hi busquem (si brilla, si no deixa que les paraules es vegin ben guixades, si fa bonys). Si no és que siguem fabricants de pissarres. O crìtics literaris, o conferenciants-articulistes perepunyetes, com en aquell cas em tocava fer a mi.
Quan he llegit aquest llibre que avui presentem, Me’n torno al carrer Kieran, he pensat en aquella conferència i aquell article, que es va publicar en un llibre sobre Reus a la literatura contemporània. Perquè hi he tornat a trobar Reus, els carrers i les places, el centre de secundària, el Baix Camp fins a la platja, la Pineda i el Far de Salou, i fins a les muntanyes de Prades. És a dir hi he trobat la constant del paisatge dels seus relats anteriors. Però l’hi he trobat de la mateixa manera que abans, com la pissarra que dóna contingut al missatge, que el circumda, l’organitza, el fa visible, com l’espai inevitable que es mostra perquè sense aquest espai no hi hauria discurs. Però amb la modèstia de ser només la dimensió necessària com perquè autora i lectors ens hi sentim còmodes.
I aquí és on volia anar a parar: aquest, com els altres llibres de la Maria Lluïsa Amorós, té el mèrit i la gràcia de ser fet des d’aquí i de mostrar aquestes coordenades espai-temps com a indrets inevitables del relat, però d’una manera tan natural que ni tan sols no ens qüestionem des d’on parla. Aquella persona que sigui del Camp de Tarragona, com és ara jo, com vostès, de seguida recorrerà carrers i places, carreteres locals i racons amb els protagonistes. Qui sigui de més lluny, resseguirà aquests carrers com un espai natural inevitable amb la naturalitat del qui espera una història que d’una manera irremissible ha de passar en algun lloc. Vull dir que s’hi sentirà igual de còmode, perquè el recurs està molt ben utilitzat, perquè la tècnica és correcta, i quan la pissarra no brilla ni fa bonys, ens l’empassem sense notar-ho; cosa que no vol dir que no hi hagi hagut feina i enginy per fer que ni brilli ni tingui bonys. Però no l’hi notarà.
És això el que fa que una història sigui acceptada com un relat universal, una història que passa en un lloc però que és absolutament vàlida per a qualsevol altre racó de món perquè allò que hi passa em passa també a mi, passa a la meva gent, forma part dels meus interessos perquè ha aconseguit enganxar-me en la lectura, perquè jo sóc una mica ells i ells són una mica jo.

Aquest és, de fet, el veritable atractiu de les obres de la Maria Lluïsa Amorós. De Me’n torno al carrer Kieran. Amb senzillesa aparent, com aquell qui no diu res, ens fa aparèixer l’un darrere l’altre una galeria de personatges joves molt ben dibuixats, complexos, amb contradiccions i reaccions imprevisibles, que tècnicament s’anomenen personatges rodons, precisament perquè no són esquemàtics, d’una sola dimensió.
El protagonista de la novel.la és en Bru. És major d’edat, divuit anys acabats d’estrenar, i està acabant de liquidar l’adolescència. Com els seus amics, es troba en aquella cruïlla definitiva en què has d’emprendre el camí sense crosses, en aquell moment difícil en què la pots encertar o errar d’una manera quasi definitiva (en aquesta vida només la mort és definitiva, i això també s’hi veu prou clar, a la novel.la), i que per fer-ho estàs ben sol.
És una novel.la de reptes, de personatges que, cadascú a la seva manera, ha de resoldre pel seu compte conflictes que li han de permetre trobar el seu lloc a la vida adulta, però els joves s’adonen, un darrere l’altre, que estan sols per afrontar-los. Els “grans”, la generació dels pares que els sostenia i protegia, en uns casos ha desaparegut físicament, com és el cas d’en Bru, que és orfe des de l’adolescència, en altres casos ha desaparegut darrere els seus propis problemes, com és el cas dels pares d’en Raimon, el seu amic de tota la vida, la seva segona família. O darrere la dinàmica de la vida quotidiana, com és el cas dels pares d’en Sesé, que es pensen que pagant les factures i accedint a tots els seus capricis ja fan el que haurien de fer.
Els joves, doncs, han d’afrontar d’una manera definitiva aquesta situació, han d’interioritzar que la seva vida els pertany i que viure pot ser un joc, però en tot cas un joc amb conseqüències.
No explicaré pas la novel.la, no m’ho perdonaria mai. Però parlaré d’alguns detalls que ens la fan recomanable, que ens indiquen que pot ser una bona lectura per a la gent jove, però també per a la gent gran, perquè a través d’aquesta novel.la els podríem descobrir una mica tal com són.
Com es poden descobrir els mons dels joves? No hi ha manera d’espiar l’interior d’una persona...
El cas és, però, que la tècnica de la primera persona narrativa, el fet que el protagonista orfe conti personalment el darrer estiu d’adolescència com si ens parlés directament, el moment crític en què passa de la protecció a la intempèrie, ens acosta molt més l’interior d’aquest personatge, crea la il.lusió que ens fa una confidència i fa que el lector s’hi pugui identificar. El lector va descobrint, a través de la pròpia descoberta d’en Bru, dels seus dubtes, les seves pors, la descoberta de les seves grans i petites passions, que ja res no tornarà a ser igual, que els jocs d’enamorament adolescent ja no serveixen per enfocar la vida adulta, i que el “sexe, drogues i rock-and-roll”, tal com feia l’expressió de la generació dels seus pares i d’algun altre personatge del relat, són coses que s’han de prendre molt seriosament. No hi falta el conflicte de triangle amorós, que tants maldecaps provoca, i no tan sols en el pas de l’adolescència a l’edat adulta, el conflicte entre estudis, vida professional i vida fàcil, fins i tot se’ns mostra la figura del post-hippy, un home granat que ha anat d’ací d’allà i que torna al seu poblet de muntanya com a darrer reducte on vol intentar portar una forma de vida que l’ha anat desadaptant de la família i la societat. Aquest personatge és un bon mirall del que poden esperar els joves, encara que a casa seva tinguin recursos o propietats que els permetrien viure sense problemes una temporada...

Un dels valors interessants d’aquest llibre és la manera com es planteja que el protagonista s’encari, d’una manera adulta, a la mort dels seus pares i, per tant, a la seva vida. En aquest cas, és interessant destacar que l’Eulàlia, la mare d’en Bru, parla també en primera persona i el seu fill (i els lectors) descobreixen quina va ser la seva descoberta de l’edat adulta a partir d’un diari personal que en Bru descobreix quan comença a regirar armaris i calaixos, és a dir, en el moment que es comença a fer preguntes. D’aquesta manera, passat i present, diferències i semblances malgrat el pas de les generacions, vénen a primer pla de la lectura i són viscudes de manera directa.
Per tant, no només els adolescents actuals són els protagonistes del relat, sobretot en Bru, en Raimon, la Cèlia i en Sesé (que és l’ovella negra de la colla, condició que es traballa a pols cada dia i cada nit que passa), sinó també l’Eulàlia, la mare d’en Bru, mitjançant la tècnica de portar al present, mitjançant els escrits al diari, un present de la generació anterior.

Hi ha tot de recursos que porten els lectors cap a l’indret de les sensacions i els sentiments. Les sensacions a través del cos, del contacte de les pells, del joc amorós, relatat d’una manera explícita però amb una naturalitat que el fa del tot real, la sensació d’independència, a través del gest d’en Bru, que es decideix a instal.lar-se al pis tancat on havia viscut amb els seus paes, i que no havia visitat des de la seva mort: una independència que li comporta l’espai propi, de què parlava la Virgínia Woolf, però també l’assumpció de la solitud. I, des d’aquesta solitud, el projecte de retornar al seu espai vital, des d’on ha decidit construir la seva vida. En aquest cas al carrer Kieran, on l’havia acollit la tia-àvia Àgata fa cinc anys. I sembla que fins ara no ens adonem de com és d’extraordinària aquesta acollida. Però un lloc des del qual no li caldrà renunciar a res, si totes les parts que estan implicades en el joc de relacions responen tal com toca.
No hi falten, tampoc, els conflictes de sentiments. La manera com s’afronten les conseqüències d’un accident, en aquest cas de moto, i com cal jugar entre la pietat, la compassió, l’acceptació, la covardia o la valentia. El lector es veu obligat a seguir en Raimon a l’hospital després d’un gravíssim accident de moto, encara que potser voldríem fer com en Sesé, que no hi vol posar els peus, i es veu obligat a prendre partit sobre el tema. I a prendre partit també en el conflicte de parella dels seus pares, en Josep i la Marta, que ens mostren que els pares no sempre hi són per fer de pares, sinó que de vegades també fan d’adolescents...
No hi falta tampoc el dilema moral que es pot plantejar al capdavall el lector, la lectora, un cop acabat el llibre, que el pot portar a prendre partit per una o altra solució... Ni la idea que, malgrat tot el dolor que hi ha escampat de cap a cap d’aquest estiu de trencaments dels esquemes clàssics, d’aquest estiu que marca un pas de ratlla definitiu, hi ha una manera de buscar camins de llibertat en plenitud. Perquè de vegades, quan un es pensa que està sol i que ho ha deixat tot i el seu destí és la renúncia, s’adona que tampoc no és ben bé així, perquè som també dels altres, dels qui ens estimen, dels qui ens busquen, d’aquells que no es resignen a tancar portes i a aixecar murs encara que sembli molt difícil recórrer camins complicats.
I aleshores hi trobem aquesta idea tant de gent jove d’ara que el futur pot ser a qualsevol banda, perquè en realitat se’l fa un mateix: a l’epoca de la tieta Àgata, la tia-àvia que se’n va anar a Irlanda, al carrer Kieran de Cill Chainnigh que per a en Bru sembla vellíssima, però que potser no ho és tant, que s’hi va casar i s’hi va quedar, aquesta fugida era vista com un desarrelament i era viscuda com a tal. A l’època d’en Bru, l’espai és el món i moure-s’hi no és un problema, sinó un goig.

Per a aquelles persones a les quals un llibre porta a un altre, anoto que els ptotagonistes d’aquest llibre són els adolescents d’Aquella tardor a Leprechaun de la mateixa autora, Cruïlla, El Vaixell de Vapor, 1987। Aquí, evidentment, han crescut i tenen tot un món d’experiències i maduracions al darrere.
És un goig aquest darrer llibre de la Lluïsa Amorós perquè enganxa a la lectura, perquè en algunes pàgines ens té amb el cor encongit per saber com s’ho faran els personatges, en altres els anem seguins amb el pols accelerat, perquè ja veiem que la cosa no pot anar, en altres ens relaxem i fruïm com ells de la delícia dels sentits... un relat que ens implica i no ens deixa indiferents.
Felicitats a la Maria Lluïsa Amorós per aquesta manera aparentment senzilla de contar les històries, una cosa certament difícil, aquesta aparença, aquesta facilitat, que és la que caracteritza el mestratge de les obres ben fetes. I felicitats per haver triat, un cop més, uns personatges i una trama capaços d’implicar-nos, tinguem l’edat que tinguem.